Vuit ciutats han constituït un grup de pressió per
impulsar i accelerar el traçat del tren d’alta velocitat (TAV) a
França. Hi ha ciutats catalanes del Principat com ara Barcelona, Girona
i Figueres, i de la Catalunya del Nord com ara Perpinyà, i altres de
l’Estat francès com ara Montpeller, Narbona, Tolosa i Besiers. La
mesura té tot el sentit. Si fins ara era Madrid qui havia fet
veritables disbarats en la programació de l’alta velocitat inaugurant
com a primer tram el de Sevilla, retardant la connexió amb Barcelona
fins enguany, i amb un veritable reguitzell de nyaps en la construcció
de la infraestructura, París tampoc s’ha lluït a l’hora de mostrar
voluntat de tirar endavant el projecte, i a hores d’ara encara és una
incògnita què passarà amb el tram Perpinyà-Montpeller, que és clau per
donar continuïtat a l’alta velocitat fins a la capital francesa. Davant
d’aquesta situació es preveu que el 2010 pugui estar enllestit el tram
Figueres-Perpinyà i el 2012 la capital nord-catalana estigui connectada
pel sud en acabar-se les obres Barcelona-Girona-Figueres, i en canvi no
es pugui continuar cap a Montpeller i París. «Un insult a la
intel·ligència.» Les indignades paraules de l’alcalde perpinyanenc,
Jean Paul Alduy, defineixen molt adequadament la situació que es pot
donar de tenir enllestida una línia completa però sense trens. I la
crisi econòmica no contribuirà a accelerar el projecte. Un cop més els
Països Catalans es veuen perjudicats pels interessos i les polítiques
dels estats en un projecte que per a nosaltres no té sentit si no és en
clau nacional. I això vol dir poder anar de Lleida a París o de
Perpinyà a Madrid, sempre amb Barcelona, capital del país, com a centre
de gravetat. Afegint, a més, la necessitat del ramal d’alta velocitat
cap al sud connectant el País Valencià. Per la qual cosa no seria
sobrer que a aquest grup de pressió s’hi acabin incorporant Lleida,
Tarragona i València, com a mínim.
impulsar i accelerar el traçat del tren d’alta velocitat (TAV) a
França. Hi ha ciutats catalanes del Principat com ara Barcelona, Girona
i Figueres, i de la Catalunya del Nord com ara Perpinyà, i altres de
l’Estat francès com ara Montpeller, Narbona, Tolosa i Besiers. La
mesura té tot el sentit. Si fins ara era Madrid qui havia fet
veritables disbarats en la programació de l’alta velocitat inaugurant
com a primer tram el de Sevilla, retardant la connexió amb Barcelona
fins enguany, i amb un veritable reguitzell de nyaps en la construcció
de la infraestructura, París tampoc s’ha lluït a l’hora de mostrar
voluntat de tirar endavant el projecte, i a hores d’ara encara és una
incògnita què passarà amb el tram Perpinyà-Montpeller, que és clau per
donar continuïtat a l’alta velocitat fins a la capital francesa. Davant
d’aquesta situació es preveu que el 2010 pugui estar enllestit el tram
Figueres-Perpinyà i el 2012 la capital nord-catalana estigui connectada
pel sud en acabar-se les obres Barcelona-Girona-Figueres, i en canvi no
es pugui continuar cap a Montpeller i París. «Un insult a la
intel·ligència.» Les indignades paraules de l’alcalde perpinyanenc,
Jean Paul Alduy, defineixen molt adequadament la situació que es pot
donar de tenir enllestida una línia completa però sense trens. I la
crisi econòmica no contribuirà a accelerar el projecte. Un cop més els
Països Catalans es veuen perjudicats pels interessos i les polítiques
dels estats en un projecte que per a nosaltres no té sentit si no és en
clau nacional. I això vol dir poder anar de Lleida a París o de
Perpinyà a Madrid, sempre amb Barcelona, capital del país, com a centre
de gravetat. Afegint, a més, la necessitat del ramal d’alta velocitat
cap al sud connectant el País Valencià. Per la qual cosa no seria
sobrer que a aquest grup de pressió s’hi acabin incorporant Lleida,
Tarragona i València, com a mínim.
