L’alcalde de Figueres, Santi Vila, té fama de ser un mestre de
saber dir a tothom el que vol sentir i de saber aprofitar totes les
eines possibles per transmetre a l’opinió pública un doble missatge:
els encerts del que fa són producte de la seva iniciativa i els
desencerts deriven de les actituds/posicions d’altres. Cal
considerar-lo, sense embuts, un polític llest i aplicat, que sap
servir-se del manual. Ara bé, això no implica que hàgim de premiar-lo
tots amb el silenci còmplice. Per tant, paga la pena contextualitzar
ben aviat les seves últimes declaracions relatives al problema del tren
convencional al seu pas per Figueres, en què el batlle demana a Foment
que utilitzi la fórmula prevista a Barcelona (l’Estat pot assumir, a
compte de l’Estatut el cost de l’estació de la Sagrera). Alhora, repta
el conseller Nadal a implicar-s’hi.
Primer
de tot, situem el problema. L’estació que es farà a Vilafant, a l’oest
del terme municipal de Figueres, servirà per fer arribar el TAV un xic
abans (per la via del tren convencional) a l’inici del tram de peatge
que ha construït la concessionària francoespanyola que l’explotarà. De
retruc, caldrà desplaçar-se fins allà (Vilafant) per agafar trens
convencionals que facin el trajecte des de Figueres cap al sud (Girona,
Barcelona, etc.).
[@more@] Però aquesta estratègia ferroviària -més enllà dels problemes d’accés
que comportarà a la gent de la comarca, ateses les deficients
comunicacions- no resol un problema històric de la ciutat: les vies
actuals del tren al centre i en superfície, que representen una barrera
insuportable. Convençuts d’això, des de molts àmbits polítics i socials
de Figueres i de la comarca s’ha apostat per una altra solució
ferroviària, almenys per al tren convencional (també ho podia ser per
al TAV). Aquesta solució consistia i consisteix a mantenir l’estació al
seu actual emplaçament, amb les vies soterrades. Era una opció (molt
més barata, per cert) que resolia de manera segura i a curt termini el
problema de l’obstacle (urbanísitc i de comunicacions) de les actuals
vies en superfície.
El model posat en marxa, en canvi, planteja
dos problemes estretament lligats i de molt difícil solució. Per què?
Perquè el model escollit, amb estació dita intermodal a Vilafant, ha de
ser complet si no vol ser un veritable desastre, una tragèdia
paisatgística i de mobilitat probablement irreversible. M’explico. Si
no es construeix el tram que enllaci l’estació de Vilafant amb l’actual
traçat més al nord de Figueres, a l’altura de Vilabertran, poden passar
dues coses, igualment greus: que les vies quedin per sempre al mig de
la ciutat ….o que se suprimeixi el tram entre Figueres i Portbou.
I
ara arribem a les declaracions del batlle. Foment sempre ha dit que el
preu (elevadíssim) de la construcció del tram nord de la variant de
Figueres del tren convencional (Vilafant- Vilabertran, per sota el
Castell de Figueres i amb molts quilòmetres, talussos de greu impacte
ambiental, etc.) caldrà pagar-lo amb els rendiments (urbanístics) que
produeixin els terrenys de l’actual estació i vies. Per tant, des de fa
anys se sap el risc que es corria: (con)fiar la desaparició de les vies
del centre i el manteniment del tram Figueres-Portbou… a una
situació/actuació urbanística que forçosament havia de ser
especulativa. Si se sabia des de fa temps aquest risc, Santi Vila no
pot ara espolsar-se la responsabilitat del possible fracàs en l’intent
de fer desaparèixer les vies en superfície del centre.
Quan a
principi del mandat va haver d’afrontar la qüestió ferroviària, podia
haver fet costat als partits polítics i entitats ciutadanes de diversa
índole (des de la plataforma Defensem el Tren de l’Empordà fins a
Comerç Figueres) que li demanaven trencar el model que havia deixat
lligat l’anterior alcalde. Però, menystenint fins i tot les més de
6.000 signatures que demanaven una consulta popular, va optar per
mantenir el model. I recordem que la crisi immobiliària ja era
plenament instal·lada en l’imaginari social i la realitat econòmica.
Empescar-se ara la tesi que ho pagui Foment a compte de les inversions
pactades a l’Estatut i demanar al Govern de Catalunya (conseller Nadal,
de fet) que doni un cop de mà a Figueres, és "escapolir-se de
l’escomesa", que diria en Puyal (o carregar a altres els neulers de la
seva decisió).
De fet, en Santi Vila prepara amb antelació el
terreny preelectoral del 2011: sap o intueix que probablement haurà de
presentar-se a la ciutadania amb les mans buides en el tema del tren,
perquè les vies al centre semblen gaudir, malauradament, de bona salut.
Per tant, un missatge obligat, cada cop més conegut a la ciutat: la
responsabilitat és dels altres. I si són socialistes (Foment) o del
tripartit (Nadal, Govern de la Generalitat), encara millor per a mi
l’alcalde, que és de CiU.
FRANCESC CANET
