Hi ha una relació directa, amb el comú
denominador de la manca de respecte per l’equilibri territorial, entre
les reivindicacions hídriques i la necessitat de consolidar un tren
social que faci possible una mobilitat sostenible
De vell antuvi voldria dir, com a ciutadà català
nascut a la magnífica ciutat de Girona i resident de tota la vida (ara
tinc 45 anys) de les comarques gironines, que em voldria solidaritzar
plenament amb la gent de la Plataforma del Ter. No vaig poder ser
present a la manifestació de Girona del 14 de juny passat, però estic
totalment d’acord amb les justes reivindicacions d’aquest col·lectiu
sectorial i territorial: jo també vull el Ter viu.
Dit això,
m’agradaria esmentar i posar de manifest que existeix una relació
directa –té com a comú denominador la manca de respecte per l’equilibri
territorial– entre les legítimes reivindicacions hídriques de diversos
col·lectius de la Selva, el Gironès i el Baix Empordà, i les justes i
necessàries demandes ciutadanes de la Selva, el Gironès i, sobretot,
l’Alt Empordà, per tal de consolidar un tren social decent, unes
rodalies de Girona com cal, que facin possible una mobilitat
sostenible, veritablement europea, a la regió de Girona.
Lògicament,
aquesta mobilitat –com cal– en aquest territori concret, només serà
possible amb el manteniment –amb soterrament– de l’actual estació de
Figueres, l’estació central de l’Empordà.
No vull deixar
d’esmentar un detall històric, molt alliçonador, que existeix al meu
parer entre el riu Ter i el tren. Així, almenys d’aquesta manera, s’ha
escrit en diversos mitjans de comunicació, com la gent gran de Girona
–la població de més de 70 anys– recorda perfectament, com fa unes
quantes dècades el riu Ter baixava completament ple; suposo que aquesta
gent també recorda que en aquella època, malgrat la manca de democràcia
que vivíem, existia un tren excel·lent, el TER (tren expreso rápido),
que feia el recorregut Portbou-
Llançà-Girona-Flaçà-Caldes-Maçanet-Barcelona; i a més funcionaven molts
més trens regionals i, sobretot, aquells carrilets (trens de via
estreta) que, malgrat la dictadura, feien que la mobilitat fos molt més
sostenible i social que en l’actualitat. Un dels greus errors dels
temps moderns va ser apostar, exclusivament, per l’opció abassegadora
de la carretera.
En síntesi, hem d’aprofitar els exemples
positius del passat i, sobretot, tant en la qüestió de l’aigua com en
la de la mobilitat, apostar per una justa política de proximitat que,
per damunt de tot, tingui en compte el conjunt de la població de les
comarques gironines.
