M algrat que s’ha avançat molt, encara no
s’han superat tots els esculls per tal de poder confirmar definitivament que
s’ha articulat un consens –social i polític, al 100%–, un compacte front únic
del territori per defensar nítidament, davant de Foment, el manteniment de
l’Estació de Figueres. Podríem utilitzar aquella frase feta tan comuna que diu:
«Primer és l’obligació i després la devoció.» En aquest cas, el tren convencional
seria l’obligació (representada per més del 90% de la població), i el TAV, la
devoció. En aquesta temàtica, ara més que mai, cal seguir recordant que,
l’Estació Central de l’Empordà, és un exemple diàfan d’una infraestructura que
exerceix, a la vegada, un paper de mobilitat social i territorial; per aquesta
raó cal fer tots els esforços possibles per no provocar un gran terratrèmol
antisocial. El problema de fons és que aquest és un país on se’ns vol imposar
un model, superinsostenible, de metro i bus per la gran urbs i de vehicle
privat per a tota la resta del territori, quan el barril de petroli s’acosta
als 150 dòlars. En la qüestió de la mobilitat, Catalunya –i en general tot
l’Estat– és poc moderna i europea, ja que les elits encara creuen que utilitzar
el transport públic erosiona la seva posició social. A més, patim les
conseqüències d’una monumental manca de cultura del transport públic. No
obstant això, la tossuda realitat dels fets ens obliga a defensar, a
consolidar, l’Estació de Figueres: l’estació social per excel·lència.
JMª Loste
2/6/08 / El Punt / La Galeria
